JordiBertran

#CAT - ENTREVISTES,ENTREVISTAS / ENTREVISTES

#CAT – JORDI BERTRAN

17 mai , 2016  

Jordi Bertran Luengo (Tarragona, 1966), llicenciat en Filologia catalana i gestor cultural des de 1985, actualment coordina el futur Museu Casteller de Catalunya, que s’aixeca a Valls. Ha estat professor dels postgraus de gestió cultural a les universitats Ramon Llull, Girona i Rovira i Virgili; i del Màster de llengua, literatura i cultura catalanes/URV. Ha publicat una quarantena d’assaigs, obres i capítols sobre la gestió cultural i la festa. Ha realitzat treballs com a consultor per a una cinquantena d’empreses i institucions. Col·laborador en revistes de cultura i espectacles i articulista a la premsa, ha intervingut en congressos a onze països.

Aquí us deixem amb la seva entrevista!

 

Quina ha estat la teva trajectòria en l’àmbit cultural? Com arribes a especialitzar-te en temes de seguretat?

Vaig entrar en la gestió cultural el 1985 a l’Ajuntament de Tarragona com a tècnic en l’àmbit de festes i patrimoni viu. En aquella època tots fèiem de tot: programació, comunicació, producció tècnica, regidoria. Per tant, vaig conviure amb els aspectes de seguretat aplicada a les festes i als espectacles des d’un bon principi.

El 1989, coincidint amb un canvi a l’Alcaldia, l’Ajuntament de Tarragona va iniciar un notable revulsiu de tot allò que ja es realitzava, i s’hi van generar més programes culturals. Al cap de poc em va pertocar comandar l’equip tècnic de gestió cultural.

El 2000 el Departament de Cultura de la Generalitat em va encarregar, junt amb Eduard Nadal, que havia estat durant deu anys un dels meus productors de capçalera, el ‘Manual de producció tècnica. Contribució a l’organització d’espectacles i festes populars’, amb moltes referències a la seguretat. El 2006 el mateix Departament em va demanar el ‘Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes’, aplicat a l’àmbit del foc festiu. Posteriorment, la Conselleria de Joan Manuel Tresserras també em va cridar per cooperar amb ells quan es redactava la Llei d’espectacles i activitats recreatives.

Les cooperacions amb l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, amb les Diputacions de Barcelona i Tarragona, amb molts ajuntaments i consells comarcals, i amb el món universitari a Barcelona, Girona i Tarragona, han estat constants durant aquests anys i en aquest àmbit de divulgació de la normativa de seguretat aplicada als espectacles i festes. La International Symposium on Fireworks Society, l’associació professional internacional que analitza el món pirotècnic a nivell mundial, també m’ha convidat en diverses oportunitats per explicar la realitat espanyola i mediterrània.

 

Quins són els principals canvis que s’han generat a nivell de seguretat en els darrers 10 anys? En aquest sentit, existeixen diferències palpables entre les exigències dels públics actuals i els passats?

La judicialització de l’àmbit públic ha comportat que les administracions hagin augmentat les mesures de prevenció per garantir la seguretat. El corpus normatiu estatal i nacional s’ha actualitzat, i això ha comportat que també l’administració local hagi pres noves garanties. No sempre ha estat fàcil conciliar les mesures de seguretat amb la realització dels esdeveniments culturals. Sóc un ferm defensor que això és possible i ho predico. Malgrat això, casos recents com el del festival Love Parade a Duisburg, Alemanya, el 2010 amb 21 morts i 510 ferits, o el del Madrid Arena amb 5 morts, posen de manifest que encara queda molt camí a recórrer. El públic sovint confia que les organitzacions i les administracions que atorguen les llicències actuen diligentment, però no sempre és així. Malgrat que s’adoptin totes les mesures, el risc 0 no existeix.

 

Es podria dir que les mesures de seguretat preventiva, així com els mecanismes informatius per al públic i usuaris de l’esdeveniment, són les prèvies que asseguren uns bons resultats en cas de que es produeixi qualsevol incidència? En cas afirmatiu, quins són els elements a tenir en compte a l’hora de definir-los i accionar-los?

Sense cap mena de dubte sense la prevenció i la informació no es pot reeixir davant una incidència. Hauríem de diferenciar entre els edificis o recintes, i els actes que tenen lloc a la via pública. En el primer cas el funcionament diari determina que els Plans d’Autoprotecció siguin elements claus i puguin tenir un seguiment pràcticament diari. Sobretot en el cas d’edificis tancats, on el risc és important per exemple pel fum que pot originar un incendi, s’hi ha de prestar molta atenció.

En el cas de la via pública, estem parlant de supòsits molt més diversos. Sovint els antecedents són els que determinen l’actualització de les mesures preventives. Per exemple, una celebració multitudinària com la Semana Santa de Sevilla porta quinze anys de continua actualització perquè la massificació havia derivat en problemes d’ordre públic molt greus. Sempre és important la coordinació de les organitzacions culturals amb els diferents serveis d’emergència: policials, sanitaris, de salvament i de protecció civil.

 

Penses que molts dels accidents que hi ha hagut s’haguessin pogut evitar? És culpa de la mala organització o del mal ús què els usuaris en fan? Calen aquests accidents per ser conscients de les desgràcies que poden succeir i modificar així la normativa vigent?

Sortosament la realització d’espectacles i festes sense accidents és la tònica dominant. Ara bé, és una mica com el cas dels avions. Quan n’hi ha un, acostuma a ser de molta importància.

L’atribució de la responsabilitat va a parar a l’organitzador i a l’administració que ha de vetllar en la llicència que atorga perquè la seguretat sigui l’adient. Els casos que he esmentat de Duisburg i Madrid són en aquest supòsit. Ja fa molts anys la normativa de distàncies de seguretat en espectacles pirotècnics es va modificar a Euskadi per un accident en què va morir un nadó el 1997, però l’Estat espanyol no va fer el mateix en la resta de territoris autonòmics. Van tardar anys i panys en actualitzar la normativa, que no va arribar fins al 2010. Mentre, per exemple, la Generalitat catalana difonia la norma basca a nivell il·lustratiu i preventiu però no podia legislar per un tema competencial. El 2004 un accident al concurs de focs artificials de Blanes, amb catorze ferits, s’hauria pogut minimitzar si la norma basca s’hagués estès al conjunt de l’Estat amb més celeritat.

En d’altres exemples, com el de Sevilla, el públic i els participants tampoc no hi han ajudat amb certes conductes certament prou qüestionables. Però també podem trobar, en la mateixa línia, casos més propers com la mort de Josep Maria Isanta en un concert a la Patum del 2005.

 

Entenc que els riscos mai són nuls, però quines són les mesures més elementals a seguir per assegurar la mínima repercussió dels incidents que puguin succeir?

Primer, l’estudi previ dels riscos amb les normatives a la mà i asseguts en una taula els organitzadors culturals amb els cossos de seguretat. Segon, l’adequada implantació d’aquestes mesures en els espais el dia que es desenvolupi l’espectacle o l’activitat. Tercer, la coordinació de tots els agents que intervenen en el dispositiu. Quart, l’encert en les decisions.

 

Davant de qualsevol acte multitudinari es presenta un pla d’evacuació, el qual s’ha d’activar pel comitè de crisi davant de qualsevol acte greu, però, davant aquesta realitat, qui són els responsables que faran que aquest pla s’apliqui amb èxit?

Dubto que es pugui afirmar que qualsevol acte multitudinari compta amb un pla, en diem d’autoprotecció. Els estàndards de seguretat no han arribat a aquest llindar.

En cas d’existir, el centre de coordinació aglutina responsables de cadascun dels agents que intervenen en el pla. He tingut l’oportunitat de ser convidat a dispositius complexos com el de les Festes de San Fermín a Pamplona, i en la reunió diària matinal d’aquesta junta de seguretat hi pots arribar a trobar, a més dels organitzadors de cultura i els cossos de seguretat, el propi Alcalde, el servei d’atenció a la dona per prevenir conductes sexistes, o el gabinet de premsa per anar informant de les incidències.

 

El temps de reacció és un factor clau per a reduir els danys i desperfectes que es puguin causar, però, com es pot controlar aquesta variable? Hi ha algun mecanisme que ajudi a reduir aquest interval?

La proximitat dels mitjans actuants al lloc on es desenvolupa l’esdeveniment. Us poso alguns exemples. Quan organitzem en ple estiu un concert a l’aire lliure amb un artista del qual sabem que els fans arribaran hores abans de l’inici, hem de preveure la informació sobre hidratació prèvia i els serveis sanitaris suficients i propers per atendre petits incidents com les lipotímies. Un concert amb 8.000 persones pot derivar perfectament en un centenar de lipotímies. Si hem previst aquests vectors, la cosa quedarà en incidències i ens estalviarem les evacuacions en transport sanitari. Quan organitzem en un recinte tancat un concert, si fem els controls d’accessos, evitarem que entrin ampolles de vidre, objectes tallants o altres susceptibles de ser llançats a l’escenari o usats contra altres persones. Quan treballem en una zona amb un nivell d’alerta alt, si realitzem les inspeccions de detecció d’explosius abans que accedeixi el públic, reduirem el risc.

Un cas d’una bona pràctica de reducció de l’interval entre la incidència i la seva resolució va ser el 2009 a Tarragona quan en una multitudinària revetlla en un recinte tancat un grup incontrolat va trencar els controls d’accés amb violència, i el centre de coordinació operativa va reaccionar ràpidament en detectar l’enorme accés d’aforament que l’acció externa violenta havia produït. D’acord amb els artistes, que van comunicar al públic el que havia succeït a l’exterior, la revetlla es va interrompre primant la seguretat dels assistents, majoritàriament públic tranquil allunyat del minoritari grup d’esvalotadors. No va haver ni un sol ferit.

 

Creus que una de les claus de l’èxit d’un festival, o de qualsevol altre acte multitudinari, recau en els nivells de seguretat i prevenció que ofereix?

Sí, però s’ha de conciliar amb les exigències artístiques i amb d’altres temes com l’hospitalitat i l’higiene per als assistents.

 

A partir de la teva experiència, podries oferir algun consell o indicacions a tots els organitzadors que han de fer front als nivells de seguretat davant de l’organització de qualsevol esdeveniment cultural?

Els organitzadors no tenen perquè entendre de tot. Per tant, a curt termini, és important buscar consells en els diferents àmbits professionals de la seguretat, i a mitjà termini, formar-se amb uns mínims.

És indispensable comptar amb una pòlissa de responsabilitat civil que cobreixi els danys a persones i béns que es derivin de les nostres actuacions.

En espais tancats, analitzar el Pla d’Autoprotecció o, si per l’aforament no és un requisit necessari, almenys la memòria de seguretat que contingui els elements que afecten aquesta matèria.

Sempre conèixer els espais on treballem, els seus accessos i les seves sortides d’emergència.

Sempre dur a sobre el directori telefònic amb els responsables dels mitjans que intervenen en l’operatiu organitzatiu i de seguretat, amb els quals s’ha de mantenir una relació fluïda i cordial.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *