logo

#CAT - ENTREVISTES,ENTREVISTAS / ENTREVISTES

#CAT – ANA MARIA MARTÍN SANCHIS – SLOW MUSIC FEST

18 jul , 2016  

Ana Maria Martín Sanchis és actriu, gestora cultural especialitzada en arts escèniques i música, i propietària gerent i de la Taverna Pikapote. Al finalizar els seus estudis treballa en el camp de l’animació turística, compaginant aquesta activitat amb treballs en el camp de les arts escèniques com a actriu, distribuïdora i regidora. L’any 2006 suposa l’inici d’una nova etapa en què, com a autònoma i fins l’any 2008, dirigeix ​​i produeix esdeveniments culturals per a l’Ajuntament de València (Recrea 2006 i 2007, Festa de l’Arbre 2007 i Expo Jove 2006) i ofereix l’animació en les dues edicions de la Copa Amèrica (2007 i 2009). Així mateix, del 2007 al 2010 va treballar com a secretària de direcció al Palau dels Arts Reina Sofia de València, en diverses àrees, Intendència i Artística amb Helga Schmidt i tècnica amb Silvano Cova i Manuel Zuriaga. En aquesta mateixa etapa, inicia el seu camí en l’hostaleria, sent copropietària del restaurant Na Jordana Artium (fins al març del 2013), i de la Taverna Pikapote, que inaugura el 2010 i és el seu actual negoci. El compagina amb la seva faceta de gestora cultural free-lance col·laborant en el projecte Educandos a Escena de l’empresa Olympia Metropolitana de València (cursos 13/14 i 14/15) i és responsable de la gestió de reserves i atenció al centre en la Campanya Escolar dels Teatres Olympia i Talia. Des del 2011, dirigeix ​​l’Slow Music Fest (circuit de música en directe en restaurants) i presideix l’Associació Innova Cultura, ambdós projectes a Alcossebre.

Aquí us deixem amb la seva entrevista!

 

Com vas arribar al món dels festivals?

Per necessitat. El 2006 la meva situació laboral era molt precària. Vaig conèixer una persona amb un càrrec públic que necessitava algú que organitzés la segona edició d’un festival relacionat amb el medi ambient i l’art. Hi havia pressupost però no temps. La necessitat i l’atreviment em van fer acceptar l’encàrrec: en tres setmanes havia de organitzar-ho. I ho vaig aconseguir, d’aquella manera, però ho vaig aconseguir. En aquella època la meva formació tècnica era d’actriu i havia treballat en diversos àmbits del teatre, no només sobre les taules i d’altra banda tenia experiència coordinant equips i en producció d’esdeveniments. Encara segueixo considerant que vaig ser molt agosarada.

 

Quins són els motius que us empenyen a crear aquest Festival?

Sincerament, la necessitat era: donar a conèixer el meu restaurant, ubicat en una zona recòndita, fora de tot circuit turístic, en una població molt petita. El 2010 vaig obrir el meu segon restaurant amb tres persones més. Un dels socis (el cuiner) era músic i productor musical. Jo, que m’estava formant com a gestora cultural, vaig pensar que seria bonic organitzar una petita programació musical, sempre amb la mirada posada en la possibilitat de crear un festival. No sabia com, però lo important era començar. Així que, unim les nostres dues passions: gastronomia i cultura (música en el nostre cas). Aquest any va ser la llavor de l’Slow Music Fest.

 

Per què Slow Music Fest? I la seva ubicació, per què a Alcossebre?

És la localitat on està ubicat el meu negoci des de fa sis anys i en la qual hi visc des de fa dos. Vaig realitzar un estudi sobre la programació cultural del municipi arribant a la conclusió que aquesta era inexistent. Entre 2004 i 2010 (data de l’estudi) no s’havia programat res de música, teatre, art visual, cinema, etc… professional de manera regular. Puntualment ho feien però a base d’aficionats. Així que, amb els recursos de què disposava (un local d’hostaleria i un soci coneixedor de la vida musical de la ciutat de València), ens vam llançar a l’aventura. A poc a poc, el nostre petit èxit va fer que altres restaurants d’amics s’interessessin. Tots ells de la mateixa localitat.

 

Què destacaries de SMF en relació a la resta de festivals del territori amb unes característiques similars? Quines són les diferències que el fan únic?

Es tracta més d’un circuit de música estable que cobreix una mancança municipal, que d’un festival a l’ús. En quant als músics, oferim almenys cinc actuacions. És un festival que neix, a més de per a cobrir una mancança, per ajudar els restaurants en temps de crisi. Crec que hi ha pocs festivals amb les mateixes característiques. La qual cosa és normal perquè aquest neix de les necessitats concretes d’un lloc: ALCOSSEBRE.

 

Què us porta a unir la música amb els restaurants de la zona? Hi ha hagut una bona acceptació per part seva o han sorgit complicacions per posar-lo en marxa?

En realitat el festival parteix d’un restaurant concret. No va començar com a festival, simplement era una petita programació per atreure clients en un negoci nou que estava molt apartat del circuit turístic. I ho va aconseguir: la bona gastronomia i la música de qualitat van aconseguir posicionar el local com el nou restaurant de moda, una petita joia. Aquest petit èxit em va animar a organitzar millor la programació del restaurant, iniciant així amb la primera edició del SMF. La temporada següent, altres locals d’hostaleria van voler unir-se i així fins a la cinquena edició que és la del 2016. Així doncs, el festival no s’entendria sense els restaurants. L’acceptació va ser bona des del primer any i va en augment. Cal no oblidar que era la primera vegada que s’oferia una programació regular i de qualitat al municipi. Tres mesos de bona música en els millors restaurants sembla que ha encaixat perfectament en el territori. Les complicacions vénen de la mà de la gestió i de voler formalitzar-per poder formar part del panorama festivaler de Castelló. Complicacions que aquest any 2016 hem solucionat, tot i que encara ens queden alguns cops de cua importants.

 

En la vostra cinquena edició, quins estímuls us fan evolucionar? Hi ha hagut canvis respecte a les altres quatre edicions?

La major motivació és la bona acceptació del públic. Cada vegada que algú et dóna les gràcies per la feina, penses que val la pena l’esforç. I la total llibertat que els propis restaurants em donen per prendre decisions que els afecten directament. Els canvis que hem pogut anar introduint sempre han anat encaminats a la formalització de la gestió, a la millora en la comunicació i en les condicions dels músics. Ens queda molt per fer, però a poc a poc anem fent passos en la bona direcció.

 

Quines han estat les dificultats que heu hagut de superar en el desenvolupament i la consolidació del Festival?

La major dificultat és la falta d’equip de gestió així com la dependència total i absoluta del treball voluntari, tant de músics a l’inici, com de comunicació, disseny i altres àmbits de la gestió. Ara que està més desenvolupat (no considero que s’hagi consolidat encara) si es fa palesa la total dependència d’una sola persona. La manca de recursos econòmics fa que no puguem consolidar-se de manera formal i amb un equip de gestió.

 

Quins són els reptes més importants de dur a terme un festival gratuït? Com es manté i finança el mateix?

D’una banda hi ha l’etern debat de si la cultura ha de oferir-se de forma gratuïta; de l’altra, si el públic assistent a un restaurant, és a dir els comensals, són conscients que aquesta nit hi ha música en directe i el que això suposa; i de l’altra, el fet que, atès que anem escassos de finançament, no podríem considerar el cobrar un suplement en el compte dels sopars per finançar el festival? La primera qüestió, en realitat, nosaltres la tenim resolta des del moment en què, per gaudir de la música, has de gastar al restaurant, ja sigui sopant o prenent una consumició. La segona qüestió és la que més em preocupa, ja que pot portar a la desvirtualització del sentit del festival, és a dir, que hi hagi persones entre el públic que no desitgin escoltar la música fa que, tant el músic com la resta del públic, se sentin incòmodes i repercuteixi negativament en la imatge del festival. I en tercer lloc, resulta molt complicat establir criteris de preu iguals en negocis diferents. Cada restaurant té el seu propi criteri, els seus propis objectius i el seu propi model de negoci. El gran repte és que a hores d’ara, com a directora del festival em trobo en una cruïlla, en la qual he de triar si seguir apostant per programar en espais que no volen “deixar de ser restaurants per una nit”, o donar un gir i centrar el festival en un sol local, aquest que sí que aposta per modificar el seu model per una nit per crear l’ambient necessari per a la música en directe. Aquest que s’ha posicionat com el millor lloc per escoltar música jazz, flamenca, clàssica, etc… i poder gaudir-ne sense que ningú et molesti. Si ens centréssim en això, deixaríem a la resta de locals amb una programació més estiuenca i festiva, de qualitat i amb músics professionals. Aquest és el gran repte. En quant al finançament, els restaurants assumeixen el 84% de la despesa, que correspon a la programació, direcció i publicitat; les administracions públiques assumeixen el 14% que correspon a dos esdeveniments que inclouen en les seves pròpies programacions (és a dir, que el nostre festival en realitat no les programaria, encara que ens va bé per visibilitat) i també a tota la papereria (folletería i cartelleria); i l’associació des de la qual es gestiona el festival assumeix el 2% corresponent a les activitats paral·leles i l’assegurança de RC. L’associació també assumeix el treball voluntari d’administració, disseny gràfic, repartiment de cartelleria i fullets, i altres tasques.

 

Quin tipus de públic assisteix a SMF? Com el fidelitzeu? Quines estratègies feu servir per captar nous públics i atreure els visitants a Alcossebre?

El públic és el client dels restaurants. El perfil del client dels cinc restaurants és similar: persones majors de 35 anys, majoritàriament entre 55 i 70, amb un alt poder adquisitiu i nivell sociocultural mitjà, mitjà-alt i alt. La majoria són espanyols, excepte en un dels restaurants que la majoria són estrangers. El nostre públic el fidelitzem donant-los bé de menjar, sobretot. I mantenint la qualitat dels músics. La veritat és que al no disposar de personal, no podem dedicar-nos al màrqueting com ens agradaria. Tots aquests aspectes del projecte estan per construir. Pel que fa a les estratègies per captar públic utilitzem les xarxes socials, el mail màrqueting, i sobretot una xarxa de relacions públiques que són els gairebé 40 cambrers dels restaurants. El nostre canal de comunicació més eficaç són els mateixos restaurants: en tots fem publicitat de tots. També el boca-orella que, en un poble petit com aquest, no és gens menyspreable. Tots ens coneixen i cada comerç parla de nosaltres, cada hotel, cada immobiliària de lloguer d’apartaments. Tot el poble disposa dels nostres fullets.

 

Per finalitzar creus que aquest concepte de festival podria ampliar-se i realitzar-se en altres zones? Està a les vostres línies de futur fer-ho?

Aquest model és molt fàcilment exportable, sempre que hi hagi restaurants disposats a invertir tants diners en el valor afegit i a compartir amb la “competència” un projecte cultural. En els nostres plans està, però necessitem establir una oficina permanent per poder dedicar-nos a això.


2 Responses

  1. Amparo escrigué:

    Fantastica la iniciativa cultural privada. Sería deseable que las instituciones se comprometieran en este tipo de proyectos culturales q los vecinos veraneantes agradecemos.
    Gracias

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *